Están siempre ahí. Uno se los encuentra en el portal, o nada más salir a la calle. Cuando se miran al espejo, no ven nada de lo que enorgullecerse. Viven instalados en el fracaso, y su energía nace del resentimiento. Canalizan su autodesprecio hacia los demás, ya sea porque tienen un color de piel distinto, le rezan a un Dios falso distinto, han nacido en un sitio distinto, hablan un idioma distinto, se acuestan con personas de su mismo sexo o pertenecen a una clase social inferior. Los más sinceros de entre ellos, que se caracterizan por su enorme alergia a pensar y nunca dudan, te mostrarán abiertamente su desprecio; los hipócritas te dirán que los suyos no son ni mejores ni peores, sino diferentes, mientras por dentro se sienten superiores. Sueñan con un mundo en el que todos sean como ellos, odian la diferencia y siempre tratan de eliminarla: si disponen de la suficiente fuerza, lo hacen físicamente; si no es así, utilizan medios más civilizados, incluso bajo apariencias democráticas. Cuando son tolerantes, lo son a regañadientes, porque no pueden permitirse no serlo: basta rascar un poco para comprobar lo forzado de su postura. Odian a quien les contradice, es decir, a la razón. Quienes no comparten su fe, deben ser convertidos o eliminados. Siempre ha sido así, desde las cuevas y la búsqueda del fuego. Miles de años después, seguimos igual. Aquí, y en todas partes.
Hòstia, que bo!
Saps? trobo a faltar una paraula, vàgament sinònima de «racista» que pugui fer referència a les diferència de raça/casta/nacionalitat/classe.
Et proposo un joc. Si aquest relat l’envies en català a un independentista i en castellà a un colonialista espanyol tots dos et diran que està de puta mare. Hi ha molt classista/racista/castista.. que es pensa que els classistes/racistes/castistes… són els altres.
I el text, molt bo. Repeteixo.
Pel que a Catalunya no crec que el conflicte nacional i de classe arribi a l’odi (per cap dels dos bàndols), crec que es en general la cosa queda en diferents graus de menyspreu o commiseració, segons el grau d’apertura d’esperit del classista, castista… en qüestió. I millor així. Millor que et perdonin la vida que no et desitgin la mort. Dic jo.
Abans de tot, gràcies. També jo trobo a faltar la paraula que dius, però crec que la que he fet servir ajuda a fer més entenidor el text. Suposo que qui el llegeixi trobarà que està bé si no es sent al·ludit, i pensarà que sóc un paio a hostiar, en cas contrari. Igual a un costat que a un altre. Tinc la meva posició, que per desgràcia comparteixo amb molta gent com la que descric a l´article. L´altre costat en va també força ple, d´aquests. I així ens va, noi. Aquí, veig un preocupant deteriorament de la convivència entre uns i altres, que sens dubte acabarà en confrontació (més o menys burra, ja es veurà), vista la creixent, i general, intransigència, què és la versió light de l´odi. De fair play, tots anem molt justos, i per això crec que, com que el que vol tothom és guanyar de qualsevol manera, el conflicte és inevitable si ningú es baixa del burro, i uns i altres es dediquen a dinamitar ponts. Tot plegat produeix fàstic o fa llàstima, segons el dia que tinguis.