El otro día, haciendo zapping (actividad a la que, como todo hijo de vecino, dedico algunas horas cada semana), me topé con una antrevista de Josep Cuní, individuo que a mi parecer representa todo lo contrario de lo que debería ser un periodista, al político catalán Josep Lluís Carod-Rovira. No es que dicha entrevista (el habitual masaje sin demasiada sustancia al que nos tienen acostumbradas las televisiones) despertara en mí demasiado interés, pero hubo un punto que sí lo hizo: Carod, cuya trayectoria es inequívocamente independentista, se extrañaba de que, teniendo el catalanismo de centroderecha un referente político claro en Convergència i Unió, no ocurra lo mismo con la izquierda. Carod es tipo listo, y quiero creer que su duda no es inocente pero, por si acaso, me permito aclarársela: el nacionalismo es intrínsecamente de derechas, mientras que la izquierda defiende, por definición, el federalismo y el internacionalismo. Por eso no hay izquierda catalanista, ni puede haberla en la práctica dentro de una óptica nacionalista, porque cuando se antepone lo nacional a lo social, automáticamente el izquierdismo salta por la ventana, pues las ideologías de esta tendencia, que son las que yo comparto, sin ambages, matices ni medias tintas, tienen por principio que anteponer lo social a lo nacional, y priorizar la lucha de clases frente a cualquier cuestión soberanista. Defender lo contrario es, o muy ingenuo, o muy perverso, pero en todo caso sólo sirve para hacerle el juego a quienes quieren cambiarlo todo para que al final nada cambie.
No crec que el nacionalisme sigui una ideolgia, no crec que ho sigui l’independentisme. El dia que tingui un país deixaré de ser catalanista. Oi que no hi ha holandesos holandesistes?
Dit això. Fem una mica d’ucronia. Imagina’t això: Catalunya va guanyar aquella guerra del 1714, com que hem guanyat la guerra, i com que tenim mala llet, ens hem follat les lleis i institucions del regne de Castella. 1978, han canviat els temps. Va! Els donem autonomia. Això sí. Hem decidit abans que la terra és plana, que els andalusos no parlen castellà. ¿No ho veus que no parlen com a Madrid? No, ells parlen andalusí, que és un idioma mossàrab. I a Saragossa ciutat no parlen castellà, parlen catalaní occidental. Ho legislem, per tal que quedi ben clar. I tot i això, aquests castellans segueixen produïnt cultura! Valorem-la, però no en fem bandera, que no és la nostra. ¡No deus pretendre que Catalunya Ràdio, que cobreix tota Espanya, emeti cançons de Morente!
Cony de catalans! ¿Veus com molts castellans volen independitzar-se de nosaltres? En tenen els ous plens, i a sobre els escurem la butxaca. Evidentment, hi ha tota una intel·lectualitat catalana d’esquerres que sap que això és una collonada, que el castellà és una llengua que es parla de Santander a Gibraltar. Però els intel·lectuals catalans callen sempre! Deuen estar ocupats fent la lluita de classes.
L’independentisme no és de dretes, Alfredo. Tampoc és d’esquerres. És una reacció lògica a les putades. És una qüestió d’orgull. Si l’esquerra espanyola ( o allò que es fa dir esquerra espanyola) hagués fet bandera de la pluralitat (i si hi cap l’ecologia, també hi cap la pluralitat) no seríem on som. Però que vols que et digui, massa sovint semblava que ser català era de dretes. I ja està bé.
I si, tal com dius tu, l’esquerra defensa el federalisme i l’internacionalisme, creus que hi ha hagut mai cap esquerra a Espanya?
I deixa que digui una cosa pels altres lectors d’aquest blog. Vull ser just. Saps que ens coneixem prou. Sé que ets d’aquí i ets d’allà, igual que jo. Estimes i respectes les cultures catalana i castellana, igual que jo. Però el conjunt d’Espanya no és com tu i com jo. ¿Tu creus que Espanya sentirà mai la llengua catalana com una cosa pròpia, que cal protegir? I et diré més ¿Tu creus que les esquerres d’Espanya sentiran mai la llengua catalana com una cosa pròpia, que cal protegir? ¿Oi que no? Doncs divorciem-nos sense mal rotllos. I fem una societat justa aquí, i provem d’entendre’ns amb els veïns del costat: Espanya, Andorra i França. Que de vegades t’entens millor amb el veí que amb la dona.
D´acord, el nacionalisme i el independentisme no són ideologies. El que dic és que, quan les substitueixen, tenim un problema, perquè mentre els putejats d´ara i d´aquí vegin la solució (de manera errònia, crec) en un canvi de país que per sí mateix no resoldrà res, perdem un temps que no tenim. Que els senyors que tallaven el pastís a Catalunya a principis del segle XVIII recolzessin al projecte de rei d´Espanya que no tocava és una putada, contra la qual poca cosa podem fer ja. Els holandesos, per exemple, van triar els reis correctes, i la religió correcta, i per tant es mereixen que la vida els somrigui més que no pas a nosaltres. És possible que una Catalunya independent sigui la millor solució, i també que no ho sigui. En aquest últim cas, el resultat seria que, feta la cagada, ja no es podria tornar enrere. El catalanisme hauria triomfat i no tindria raons per seguir existint, però el mal ja estaria fet. I no el patiria una nació abstracta (com totes) sinò tots els que aquí hi vivim, catalanistes o no. Mai es pot subestimar aquesta possibilitat, la d´anar a pitjor: existeix i tothom ha de tenir-la molt present.
Que els greuges (fonamentalment, però no només, econòmics) existeixen, és evident, i que això doni lloc en moltes persones al sorgiment d´un sentiment independentista, del tot lògic. Ara bé, com diuen els gitanos, n´hi han reales i de temporá, i em sembla que a Catalunya els separatistes de temporá (no és el teu cas, em consta) últimament surten com bolets. Dit això, tot nacionalisme és de dretes, ja que presuposa una superioritat envers els altres que es fonamenta en un fet biològic totalment arbitrari. Que Espanya és un desastre, és innegable. Que ara mateix, i durant alguna que altra generació, les possibilitats de construir aquí un Estat que la millori gaire són molt poques, crec que també, perquè canviaríem etiquetes, no pas el contingut de l´ampolla. L´esquerra espanyola, pobra, és petita i mana molt poc, com gairebé sempre, però a Espanya, des de fa segles, hi han hagut persones que han lluitat per aconseguir un país i un món millors, i ho han pagat amb ostracisme, presó, exili, i també amb la vida. Catalonia is different, tractaria millor aquesta gent? No ho crec, la governen els néts dels paios que contractaven pistolers per assassinar sindicalistes. I allà seguiran, amb independència o sense.
Un apunt més personal, per no allargar més la resposta: no tinc pàtria, ni Déu, ni els vull. Estimo la cultura occidental, i part de les altres. Sé que el conjunt d´Espanya no és com tu i com jo. Com també sé que el conjunt de Catalunya tampoc ho és, perquè encaixo gairebé igual de malament. Suposo que alguns sempre ens sentirem estrangers. I sé que la dinyaré sense haver viscut mai en una societat mínimament justa, al menys mentre no canvii el Mediterrani pel Mar del Nord. A Catalunya, com a Espanya, això és impossible.
Ens anem entenent.
D’acord en que els jaios dels que ens governen ens governaven, i segurament els seus nets ens governaran. De vegades diran que són d’esquerres, de vegades diran que són lliberals. Però també hi ha (i hi haurà) sang nova, que s’hi haurà afegit en algun cas per mèrit, en algun altre cas per estrategia i cop de colze. Compartim pors.
No et dono la raó en que el nacionalisme és de dretes. I uns collons! Treu-li una vocal, el nacionalisme és de drets, no de dretes. I no penso que l’independentisme presuposi una superioritat envers els altres. Com a occitanista que sóc, et puc dir que els occitans no són més bons que els francesos. Simplement som molt menys cabrons.
D’acord que a Espanya sempre hi ha hagut gent que ha volgut un país i un món millor, i una Espanya plural. No ho he posat mai en dubte. En conec algun d’aquests espanyols putejats.
Crec que Catalunya tractaria millor els seus espècimens estranys, sí. Ajuda que aquí la gent és més rebotada.
D’acord que una Catalunya independent que no sigui més justa, més culta, més viatjada, més prospera no haurà valgut la pena.
Se’ns gira molta feina.
Una cosa tinc clara: com més fàcil sigui canviar de classe social, millor és una societat. Per això la nostra no funciona. Compartim pors, és cert. I s´ha de diferenciar entre nacionalisme i independentisme. Aquest últim significa voler tenir un Estat propi. Bé, és una opció, i si la majoria la vota a les urnes, és un dret. Ara bé, el nacionalisme és una altra cosa, i sí presuposa que sóc millor que el meu veí perquè ell no és com jo. Aquí, a Madrid i a Pekín. Quan hom pensa que és diferent, el que realment pensa és que és millor. I això té poc a veure amb drets, i sí amb pur instint tribal. Significa, en el fons, creure que les teves coses són millors només perquè son teves, autoestima artificial basada en una premisa falsa. Som així, èssers imperfectes i desagradables. Potser una invasió alienígena seria el millor pel planeta. En tot cas, les darreres sis línies del teu últim comentari les suscric plenament, amb un matís: respecte al tema del millor tracte als espècimens estranys, no sóc tan optimista.