Decir que el 26 de febrero de 2014 pasará a la historia como un día funesto en la historia del flamenco es decir una obviedad. Por eso, es lógico que ni Estrella Morente tuviera anoche muchos ánimos para cantar, ni quienes asistimos a su actuación tuviéramos tampoco muchos para escucharla. Servidor hubiera entendido perfectamente el aplazamiento del concierto, que de hecho estuvo a punto de producirse por voluntad de la cantaora. Por los motivos que fueren, el concierto se hizo, con las sombras de dos de los tres genios que me han hecho amar el flamenco (al tercero, Camarón de la Isla, nunca tuve la suerte de verle actuar) aún más presentes de lo que ya de por sí era previsible.
Antes de iniciarse la actuación, se leyó el comunicado de prensa emitido por la familia de Paco de Lucía. Después apareció en escena Estrella Morente, artista que genera en mí sentimientos encontrados. Por un lado, no le niego el talento, la inquietud y el esfuerzo que hace por estar a la altura de su ilustre apellido. Sin embargo, hay cosas que no se heredan, y su manera de abordar el flamenco no me transmite, ni de lejos, las profundas emociones que siempre encontré en su padre, cuya música fui incapaz de escuchar hasta que pasaron unos cuantos meses desde su muerte, y al que aún hoy me cuesta oír bajo determinados estados de ánimo. A Estrella la veo más como albacea de una herencia maravillosa que como a alguien capaz de pasar a la historia del cante por sí misma.
Pero vayamos al concierto. Muy buena entrada, sin llegar al lleno, en un Palau de la Música ahora famoso por ser el exponente más mediático de la version nostrada del latrocinio. Estrella empezó fuerte, interpretando piezas de la romería de Yerma con una brillantez que, por momentos, sí la acercó a las cumbres alcanzadas por Enrique Morente en su álbum Lorca. Lo mismo ocurrió en la recreación de otra canción de ese disco, La leyenda del tiempo. A partir de ahí, la cosa se diluyó, y los mejores y más flamencos momentos de la velada corrieron a cargo de los músicos que acompañaban a Estrella, casi todos ellos miembros además de su familia. Especial mención al buen hacer de Montoyita a la guitarra. El final de fiesta cobró vigor en el homenaje a Lola Flores, y quedó en mi opinión muy deslucido cuando la cantaora interpretó, en catalán, una canción de Lluís Llach. Se agradece que por una vez una pieza de este compositor sea ejecutada por alguien que sabe cantar, pero otro alguien podría decirle a Estrella que muchos seguidores de este cantante opinan que el arte que ella ha heredado y cultiva es caspa española, y que la tierra donde ella nació, y de la que yo vengo, es un nido de juerguistas subsidiados desde aquí. Así, estaríamos en paz y ciertas cosas no parecerían una innecesaria concesión al auditorio (parte del cual recibió el regalo con un silencio que contrastaba con el entusiasmo de la mayoría). Dicho lo cual, concluyo: noche muy difícil para público y artistas, y sensación de orfandad: queda mucho, y mucho bueno, pero los genios del flamenco se nos han ido todos.
Por tangos:
Soleá, acompañada a la guitarra por Juan Habichuela:
Trobo molt injusta aquesta part: alguien podría decirle a Estrella que muchos seguidores de este cantante opinan que el arte que ella ha heredado y cultiva es caspa española, y que la tierra donde ella nació, y de la que yo vengo, es un nido de juerguistas subsidiados desde aquí.
Ho trobo injust, ja t’ho vaig dir. És cert que aquests subnormals existeixen, però ni són majoria ni marquen tendència. Un escriptor anglès, Brian Hall, va calcular que l’índex d’imbècils per territori no baixarà mai del 7%, ni en els condicions més òptimes. Toca assumir-ho. La immensa majoria de catalans no som així. Jo com a català em moriria de fàstic si la immensa majoria de catalans fossim així.
I que vols que et digui? Del festival de Cante de les minas en parlen a COM ràdio i a Catalunya Ràdio. I a les emissores públiques i privades de Catalunya pots escoltar flamenc del bo (i malauradament, també del dolent).
En canvi cap grup català ha sonat mai a les freqüències andaluses de Cadena Dial ni a los 40 principales. A Andalusia (i a Madrid, i a Castella, i a la Múrcia d’on vinc per part de mare), quan un grup català és cola al número 1, 7 o 35 de la llista dels més venuts, l’envïen directament al número 41. Em penso que el 7% d’allà sí que és capaç de marcar tendència. Això hauries de dir-ho també.
Doncs jo trobo que el senyor Brian Hall és un paio generosíssim. O això, o manca un zero després del set. També trobo que vaig parlar d´un desafortunat moment puntual dintre d´un concert, i que no he dit cap mentida. Totes les veritats són només una part de la mateixa… i totes elles sumen una gran mentida, com diu Bob Dylan. El tema de si a Catalunya hi ha menys incultura, provincianisme i menyspreu per allò que vé de l´altra banda que a la resta de les Espanyes és interessant. Tu creus que sí. Jo no ho tinc clar o, com a minim, crec que el número d´idiotes és tan abundant a totes dues bandes que no val la pena discutir sobre un 5% de més o de menys. I, repeteixo, el que vaig escriure no només és veritat, sinò que, amb el clima que hi ha per aquí, cada dia que passa és més veritat.
No has dit cap mentida. Aquí hi ha massa gent que pensa que els andalusos són uns dropos subsidiats dels catalans. Són massa, i més que havien estat. El que passa és que amb el temps la gent ja s’ha anat coneixent i s’ha anat barrejant. Aquí hem tingut un president català nascut a Andalusia, recorda-ho.
Dit això. També hi ha massa gent a Andalusia que es pensa que els catalans parlem català per tocar els pebrots, que es pensa que aquí anem putejant a la gent que va parlant castellà pel carrer.
El nostre amic L.L. signa Lewis York quan ha d’anar venent llibres per Espanya, És un fet.
Si hem de construir ponts cal pensar a ser equanime. Si només mostrem la merda d’aquí estem falsejant la realitat; si només mostrem la merda d’allà estem falsejant la realitat.
No conec gaire Andalusia, però a Múrcia el menyspreu a la cultura i la forma de ser catalanes és gairebé unànime.
Sí, crec que sí, la veritat. Aquí hi ha menys menyspreu per allò que ve de les restes de les Espanya i d’allà on sigui. El que és bo és bo.
Les dades que et dono corresponen a fets contrastables. A les ràdios d’Andalusia no hi ha música en català, ni la bona ni la dolenta. És així. I com que ningú no protesta he d’entendre que a tothom li està bé. ¿En puc dir menyspreu d’això? Sí, és menyspreu. Pur menyspreu. I no és que em vagi posant pedres al fetge. Simplement que un dia vaig haver de contrastar-ho per un article, ja ho saps, perquè no es pot publicar com a certa una informació sense haver-les contrastat. I resulta que és veritat.
Em sembla normal que et faci mal que molts catalans menysprein la teva terra (que no són la majoria, però encara són molts), i malament que això no et fes mal. Però mira’t també com ens veuen des d’allà. Allà també saben què són els tòpics.
I acabo amb una anècdota. Uns castellers a la Feria de Abril de Santa Coloma de Gramenet, fa alguns anys. S’hi presenten dos colles de castellers. Visiten les casetes, i encabat aixequen el seu castell. Ja saps que un castell necessita una pinya, que és la gent que aguanta la base del castell. No hi va haver manera que s’hi afegís ningú.
Avui en dia, 2014, estic convençut que la cosa no seria igual. A la Feria de Abril la gent faria pinya,
I va haver un temps en que als castellans pobres els deien xarnegos, i aquests xarnegos als catalans els deien «catalinos», després «polacos». I avui entre els 7.500.000 catalans d’avui ja no ens diem ni xarnegos ni catalinos. Tots plegats hem millorat.
I parles del clima. El clima social una merda. El clima nacional bé, això no és la península de Crimea.
Bé, la visió que cadascú té de la realitat és necessàriament parcial i subjectiva. El que jo puc dir és que la meva visió no és llogada, ni impostada, sinò meva, i es basa en fets, molts dels quals no m´agraden però no per això s´han d´amagar. Jo faig molt més per la cultura catalana que molts indocumentats amb estelada (bé, llegint un llibre en català a l´any ja ho faria això), però no pas per catalana, sinò per cultura. A la majoria de la gent, a tot arreu, la cultura se la bufa. Com a molt, diuen que defensen «la seva» quan toca i queda bé. la diferència bàsica entre nosaltres és que tu encara conserves certa esperança envers els teus companys d´espécie, i a mi d´això ja no em queda.
No dic que els fets no s’amaguin. Cal mostrar els fets i denunciar-los.
Tu ets un consumidor de cultura catalana, ja ho sé. O més ben dit, tu simplement ets consumidor de cultura, i se te’n fot en l’idioma en que vingui. Això és bo. No trobo que calgui llegir un llibre en català a l’any, cal llegir llibres. Que el llibre estigui escrit en català és anecdòtic. I si està traduït d’un idioma que no comprenem cal comprar la millor traducció que sí siguem capaços de comprendre: Poe (en castellà, per Cortazar), Capote (en català, per Quim Monzó).
Només t’he dit que em sembla injust això de la caspa espanyola. La majoria de la gent d’aquí no és així. Vols denunciar que a Catalunya hi ha molta gent que pensa que el flamenc és caspa espanyola? Correcte. Però no m’ho crec. Crec que hi ha més prejudicis contra els andalusos que contra el flamenc.
Però accepta l’altra cara de la moneda. A Andalusia hi ha molta gent que considera més que merda a tot el que ve d’aquí. I la música catalana no s’escolta a les ràdios públiques d’Andalusia no perquè sigui cultura, sinó perquè és catalana. ¿O ara em diràs que no és així?
Els neandertals catalans no són els únics que han de canviar. Que també.
Jo no volia denunciar res, només comentar un concert, com faig sempre. En aquest es va produïr una circumstància que no em va agradar, i així ho dic. En cap moment he parlat dels catalans, sinò de «molts seguidors» d´un cantant determinat. I em ratifico en allò que vaig escriure, perquè em consta que no estic equivocat en aquest punt. Servidor no evita la gent per caprici, ho fa per higiene mental. No tothom pensa això, de fet jo vaig anar al concert de l´any passat de Paco de Lucía (i a d´altres de Los Enemigos, Kiko Veneno o Raimundo Amador) amb un amic a qui tambe li agrada Lluís Llach. Però això és més excepció que norma. L´altra cara de la moneda no he deixat d´acceptar-la mai. Vivim en un racó d´Europa a on fins i tot la cultura que es considera com a pròpia (per raons polítiques, no artístiques: això només ho fa la gent com jo) es cuida molt poc, ja no et dic les altres. Els neandertals són majoria, aquí i allà, i fan tot el mal que poden. Els d´aquí en poden fer menys, potser, però aquesta seria la principal diferència entre els uns i els altres: no la millor o pitjor condició, ni una gran distància percentual, sinò les possibilitats de fer mal que tenen. I, tornant a la qüestió del concert, si a la Estrella Morente li agrada cantar cançons d´en Llach, pot fer-ho a tot el món, no només aquí. I jo l´aplaudiria, perquè m´agraden més els valents que els simpàtics.